Només per a dones

>> DIES: divendres 12 i 19 de novembre a les 15.30h a la Sala d’Actes de l’Edifici d’Estudiants

>> QUI EL FARÀ?: Biterna, grup d’autodefensa de Terrassa

>> QUÈ CAL PORTAR?: roba còmoda i un aïllant, si es vol, a la segona sessió

apunta’t a: dolsalluita@gmail.com

El taller es fara al LS Krida

El proper divendres 2 de juliol es a les 19h es realitzarà el tercer acte de l’Espai de Formació l’Esberla al nou Local Social Krida (c/Beethoven núm. 7), a càrrec de Dolça Lluita. L’acte constarà d’un taller enfocat a qüestionar-nos i debatre de forma crítica les nostres pròpies relacions personals i en quins aspectes d’aquestes existeixen relacions marcades pels rols patriarcals.

El format del taller es marcarà a partir de la repartició de tres cartolines a cada assistent: una vermella, una verda i una taronja. S”incentivarà el debat amb preguntes o afirmacions. Cada assistent ha de respondre a la pregunta o afirmació ensenyant una de les cartolines: verd d’acord, vermell en contra, taronja ns/nc. A partir d’aquí, veient les diferents postures, s’inicia un debat i quan s’acaba es fa l’altra pregunta.

Com a material de suport, tenim i adjuntem un document que ens ha facilitat Dolça Lluita, col·lectiu antipatriarcal de la UAB, en el qual apareix informació i diversos enllaços que ajudaran a entendre els arguments dels diferents posicionaments. És molt important que aquelles persones que vulguin participar del Taller treballin el document i busquin informació sobre el tema (els enllaços del document ajudaran molt).

Entreu al blog per descarregar-vos el document www.esberla.wordpress.com

DEBAT-TALLER sobre rols de gènere

+ PRESENTACIÓ DE DOLÇA LLUITA

a la Facultat d’ETSE

Us hi esperem!

http://assembleaenginyeriesuab.wordpress.com/

Estas mujeres, sin embargo,
me miran desde el interior de los espejos,
levantan su dedo acusador
y, a veces, cedo a sus miradas de reproche
y quiero ganarme la aceptación universal,
ser la “niña buena”, la “mujer decente”
la Gioconda irreprochable.
Sacarme diez en conducta
con el partido, el estado, las amistades,
mi familia, mis hijos y todos los demás seres
que abundantes pueblan este mundo nuestro.

En esta contradicción inevitable
entre lo que debió haber sido y lo que es,
he librado numerosas batallas mortales,
batallas a mordiscos de ellas contra mí
-ellas habitando en mí queriendo ser yo misma-
transgrediendo maternos mandamientos,
desgarro adolorida y a trompicones
a las mujeres internas
que, desde la infancia, me retuercen los ojos
porque no quepo en el molde perfecto de sus sueños,
porque me atrevo a ser esta loca, falible, tierna y vulnerable,
que se enamora como alma en pena
de causas justas, hombres hermosos,
y palabras juguetonas.
Porque, de adulta, me atreví a vivir la niñez vedada,
e hice el amor sobre escritorios
-en horas de oficina-
y rompí lazos inviolables
y me atreví a gozar
el cuerpo sano y sinuoso
con que los genes de todos mis ancestros
me dotaron.

No culpo a nadie. Más bien les agradezco los dones.
No me arrepiento de nada, como dijo la Edith Piaf.
Pero en los pozos oscuros en que me hundo,
cuando, en las mañanas, no más abrir los ojos,
siento las lágrimas pujando;
veo a esas otras mujeres esperando en el vestíbulo,
blandiendo condenas contra mi felicidad.
Impertérritas niñas buenas me circundan
y danzan sus canciones infantiles contra mí
contra esta mujer
hecha y derecha,
plena.

Esta mujer de pechos en pecho
y caderas anchas
que, por mi madre y contra ella,
me gusta ser. 

Discurs de Thomas Sankara el 8 de març de 1987

>> Traducció: Universitat Comunista dels Països Catalans (UCPC)

No és corrent que un home es dirigeixi a tantes dones alhora. Tampoc ho és que un home suggereixi a tantes dones alhora les batalles que cal bregar.

La primera timidesa de l’home sorgeix quan se’n adona que està mirant a una dona. Comprendreu, companyes militants, que a pesar de l’alegria i el plaer que tinc al dirigir-me a vosaltres, segueixo sent un home que veu en cadascuna de vosaltres a la mare, la germana o l’esposa. També m’agradaria que les nostres germanes aquí presents, que han vingut de Kadiogo i no entenen la llengua francesa estrangera en la qual vaig a pronunciar el meu discurs, siguin tan comprensives com de costum, elles que, com les nostres mares, van acceptar dur-nos durant nou mesos sense queixar-se. (Intervenció en llengua nacional mooré per a assegurar a les dones que haurà una traducció per a elles.)

Companyes, la nit del 4 d’agost va enllumenar l’obra més saludable per al poble burkinabé. Li va donar al nostre poble un nom i al nostre país un horitzó.

Irradiats per la saba vivificant de la llibertat, els homes burkinabé, humiliats i proscrits d’ahir, van ser marcats amb el signe del que més s’aprecia en la vida: la dignitat i l’honor. A partir de llavors la felicitat ha estat al nostre abast i tots els dies marxem cap a ella, exaltats per les lluites, pioneres dels grans passos que ja hem donat. Però la felicitat egoista no és més que una il·lusió, i tenim a una gran absent: la dona. Ha quedat exclosa d’aquesta processó feliç.

Si els homes han arribat ja a la boga del gran jardí de la revolució, les dones encara estan confinades en la seva foscor ningunejadora, des d’on comenten animada o discretament les vicissituds que han agitat Burkina Faso i per a elles, de moment, només són clams.

Les promeses de la revolució ja són realitats per als homes. En canvi per a les dones no són més que remors. A pesar que la veritat i el futur de la nostra revolució depèn d’elles: assumptes vitals, assumptes essencials, perquè en el nostre país no podrà fer-se gens complet, decisiu i durador mentre aquesta important part de nosaltres mateixos es mantingui en aquest estat de submissió imposat durant segles per diferents sistemes d’explotació. Els homes i les dones de Burkina Faso, a partir d’ara, han de canviar profundament la imatge que tenen de si mateixos en el si d’una societat que, a més de determinar noves relacions socials, provoca una profunda transformació cultural al replantejar les relacions de poder entre els homes i les dones i obligar-los a replantejar-se la seva pròpia naturalesa. És una tasca temible però necessària, doncs es tracta que la nostra revolució doni tot el que pugui de si, alliberi totes les seves possibilitats i reveli el seu autèntic significat en aquestes relacions immediates, naturals, necessàries, entre l’home i la dona, que són les relacions més naturals entre uns éssers humans i altres.

Veiem fins a quin punt el comportament natural de l’home s’ha tornat humà i la seva naturalesa humana s’ha tornat la seva naturalesa.

Aquest ésser humà, vast i complex conglomerat de dolors i alegries, de solitud en l’abandó i, no obstant això, bressol i creador de la immensa humanitat, aquest ésser de sofriment i humiliació i, no obstant això , font inesgotable de felicitat per a cadascun de nosaltres; lloc incomparable de tots els afectes, esperó dels actes de valor més inesperats; aquest ésser feble però increïble força inspiradora dels camins que duen a l’honor; aquest ésser, veritat carnal i certesa espiritual, aquest ésser, dones, sou vosaltres! Vosaltres, companyes de la nostra vida, camarades de la nostra lluita, i que per això mateix, amb tota justícia, heu d’imposar-vos en peus d’igualtat com comensals en els festins de les victòries revolucionàries.

És aquesta la mentalitat amb que tots, homes i dones, hem de definir i afermar el paper i el lloc de la dona en la societat.

Es tracta, doncs, de retornar-li a l’home la seva veritable imatge fent que triomfi el regne de la llibertat més enllà de les diferències naturals, gràcies a la liquidació de tots els sistemes d’hipocresia que consoliden l’explotació cínica de la dona.

En altres paraules, plantejar la qüestió de la dona en la societat burkinabé d’avui és esforçar-se per abolir el sistema d’esclavitud en el qual la hi ha mantingut durant mil·lennis. És, d’entrada, esforçar-se per comprendre el funcionament d’aquest sistema, conèixer la seva veritable naturalesa i totes les seves subtileses, per a deslligar les forces capaces d’assolir l’emancipació total de la dona.

Dita d’una altra manera, per a guanyar una baralla que és comuna a l’home i la dona, cal conèixer tots els aspectes de la qüestió femenina, tant a escala nacional com universal, i comprendre en quina manera la lluita de la dona burkinabé se suma avui a la lluita universal de totes les dones, i més enllà, a la lluita per la rehabilitació total del nostre continent.

La condició de la dona és, per tant, el moll de tota la qüestió humana, aquí, allà, a tot arreu. Té un caràcter universal.

La lluita de classes i la qüestió de la dona

El materialisme dialèctic és el qual ha llançat sobre els problemes de la condició femenina la llum més forta, la qual ens permet situar el problema de l’explotació de la dona en el si d’un sistema generalitzat d’explotació. És també el qual defineix la societat humana no ja com un fet natural immutable, sinó com una mica antinatural.

La humanitat no pateix passivament el poder de la naturalesa. Sap aprofitar-lo. Aquest aprofitament no és una operació interior i subjectiva. S’efectua objectivament en la pràctica, si es deixa de considerar a la dona com un simple organisme sexuat per a prendre consciència, més enllà dels fets biològics, del seu valor en l’acció.

A més, la consciència que la dona adquireix de si mateixa no està definida exclusivament per la seva sexualitat. Reflecteix una situació que depèn de l’estructura econòmica de la societat, resultat de l’evolució tècnica i de les relacions entre classes a les quals ha arribat la humanitat.

La importància del materialisme dialèctic radica a haver sobrepassat els límits essencials de la biologia, a haver esbiaixat les tesis simplistes de la submissió a l’espècie, per a situar tots els fets en el context econòmic i social. Per molt lluny que ens remuntem en la història humana, el domini de l’home sobre la naturalesa mai s’ha realitzat directament, amb el seu cos nu. La mà, amb el seu polze prènsil, ja es tendeix cap a l’instrument que multiplica el seu poder. De manera que no són les condicions físiques, la musculatura, el part, per exemple, el que va consagrar la desigualtat social entre l’home i la dona. Tampoc la va confirmar l’evolució tècnica com a tal . En alguns casos, i en alguns llocs, la dona va poder anul·lar la diferència física que la separa de l’home.

El pas d’una forma de societat a una altra és el que institucionalitza aquesta desigualtat. Una desigualtat creada per la ment i per la nostra intel·ligència per a fer possible la dominació i l’explotació concretades, representades i experimentades per les funcions i les atribucions a les quals hem relegat a la dona.

La maternitat, l’obligació social d’ajustar-se als cànons del que els homes desitgen com elegància, impedeixen que la dona que ho desitgi es doti d’una musculatura considerada masculina.

Segons els paleontòlegs, durant mil·lennis, del paleolític a l’Edat del Bronze, les relacions entre els sexes es van caracteritzar per una complementarietat positiva. Aquestes relacions van romandre durant vuit mil·lennis sota el signe de la col·laboració i la interferència, i no de l’exclusió pròpia del patriarcat absolut, més o menys generalitzat en l’època històrica.

Engels va tenir en compte l’evolució de les tècniques, però també l’esclavització històrica de la dona, que va néixer amb la propietat privada, amb el pas d’una manera de producció a un altre, d’una organització social a una altra.

Amb l’intens treball necessari per a returar els boscos, conrear la terra i treure el màxim profit a la naturalesa, es produïx una especialització de tasques. L’egoisme, la mandra, la comoditat, l’esforç mínim per a obtenir un benefici màxim sorgeixen de les profunditats de l’home i s’erigeixen en principis. La tendresa protectora de la dona cap a la seva família i el seu clan són un parany que la sotmet al domini del mascle. La innocència i la generositat són víctimes del dissimulo i els càlculs egoistes. Es fa burla de l’amor, es perverteix la dignitat. Tots els sentiments veritables es converteixen en mercaderia. A partir de llavors el sentit de l’hospitalitat i de compartir que tenen les dones sucumbeix als ardits dels astuts.

Encara que és conscient dels ardits que estan darrere del repartiment desigual de tasques, ella, la dona, segueix a l’home per a cuidar de tot el que estima. Ell, l’home, s’aprofita d’aquest lliurament. Més endavant el germen de l’explotació culpable establix unes regles atroces que van més enllà de les concessions conscients de la dona, històricament traïda.

Amb la propietat privada la humanitat instaura l’esclavitud. L’home amo dels seus esclaus i de la terra passa a ser propietari també de la dona. Aquesta és la gran derrota històrica del sexe femení. S’explica pels canvis profunds creats per la divisió del treball, a causa de les noves maneres de producció i a una revolució en els mitjans de producció.

Llavors el dret patern substituïx al dret matern; la transmissió de la propietat es fa de pares a fills, i no ja de la dona al seu clan. És l’aparició de la família patriarcal, basada en la propietat personal i única del pare, convertit en el cap de la família. En aquesta família la dona està oprimida. L’home, amo i senyor, dóna regna solta als seus capritxos sexuals, s’aparia amb les esclaves o les heteres. Les dones són el seu botí i les seves conquestes de mercat. S’aprofita de la seva força de treball i gaudeix de la diversitat del plaer que li oferixen.

La dona, per la seva banda , quan els amos fan que la reciprocitat sigui possible, es venja amb la infidelitat. És així com el matrimoni conduïx de forma natural a l’adulteri. És l’única defensa de la dona contra la seva esclavitud domèstica. L’opressió social és l’expressió de l’opressió econòmica.

En aquest cicle de violència, la desigualtat només acabarà amb l’adveniment d’una societat nova, és a dir, quan els homes i les dones gaudeixin dels mateixos drets socials, producte de canvis profunds en els mitjans de producció i en les relacions socials. La sort de la dona només va a millorar amb la liquidació del sistema que l’explota.

En totes les èpoques, allí on el patriarcat triomfava, va haver un estret paral·lelisme entre l’explotació de classe i la submissió de les dones. Amb alguns moments de millorança, quan algunes dones, sacerdotesses o guerreres, van assolir sacsejar-se el jou opressor. Però la tendència principal, tant en la pràctica quotidiana com en el plànol intel·lectual, va sobreviure i es va consolidar. Destronada de la propietat privada, expulsada de si mateixa, relegada a la categoria de nodriça i criada, desestimada per filòsofs com Aristòtil, Pitàgores i altres, i per les religions més esteses, desvalorada pels mites, la dona compartia la sort de l’esclau, que en la societat esclavista no era més que una bèstia de càrrega amb rostre humà.

No és d’estranyar, llavors, que en la seva fase expansiva, el capitalisme, per al qual els éssers humans són meres xifres, fora el sistema econòmic que va explotar a la dona amb més cinisme i refinament. Com aquests fabricants de l’època que només empraven a dones en els seus telers mecànics. Preferien a les dones casades i entre elles a les quals tenien a casa diverses boques que alimentar, perquè eren molt més curoses i dòcils que les solteres. Treballaven fins a l’esgotament per a donar als seus els mitjans de subsistència indispensables.

És així com les qualitats pròpies de la dona s’adulteren en el seu detriment, i tots els elements morals i delicats de la seva naturalesa s’utilitzen per a esclavitzar-la. La seva tendresa, l’amor a la seva família, la seva la meticulositat en el treball s’utilitzen contra ella, mentre no es perdonen els seus defectes.

A través dels temps i els tipus de societats, la dona sempre ha tingut una trista sort: la desigualtat, sempre ratificada, enfront de l’home. Les manifestacions d’aquesta desigualtat han pogut ser molt diverses, però sempre ha existit.

En la societat esclavista, l’home esclau estava considerat com un animal, un mitjà de producció de béns i serveis. La dona, qualsevol que anés el seu rang, estava oprimida dintre de la seva pròpia classe i fora d’ella, fins i tot les quals pertanyien a les classes explotadores.

En la societat feudal, basant-se en la suposada debilitat física o psíquica de les dones, els homes les van sotmetre a una dependència absoluta de l’home. A la dona la mantenien, amb poques excepcions, apartada dels llocs de culte, per considerar-la impura o principal agent de indiscreció.

En la societat capitalista, la dona, que ja sofria una persecució en l’ordre moral i social, també està sotmesa econòmicament. Mantinguda per l’home quan no treballa, segueix estant-lo quan es mata a treballar. Mai s’insistirà bastant en la misèria de les dones, mai es farà suficient èmfasi en la seva semblança amb la misèria dels proletaris.

Sobre l’especificitat del fet femení

Perquè l’explotació assembla a la dona amb l’home.

Però aquesta semblança en l’explotació social dels homes i les dones, que vincula la sort d’ambdós en la Història, no ha de fer-nos perdre de vista el fet específic de la condició femenina. La condició de la dona depassa les entitats econòmiques i confereix un caràcter singular a l’opressió que sofreix. Aquesta singularitat impedeix establir equivalències que ens durien a simplificacions fàcils i infantils. En l’explotació, la dona i l’obrer estan reduïts al silenci. Però en el sistema capitalista, la dona de l’obrer ha de guardar silenci davant el seu marit obrer. En altres paraules, a l’explotació de classe que tenen ambdós en comú ve a sumar-se, per a les dones, una relació singular amb l’home, una relació d’enfrontament i agressió que s’escuda en les diferències físiques per a imposar-se.

Hem d’admetre que l’asimetria entre els sexes és el que caracteritza a la societat humana, i que aquesta asimetria defineix una relació que ens impedeixen veure a la dona, àdhuc en l’àmbit de la producció econòmica, com una simple treballadora. Una relació preferent i perillosa, gràcies a la qual la qüestió de la dona sempre es planteja com un problema.

L’home, per tant , s’escuda en la complexitat d’aquesta relació per a sembrar la confusió entre les dones i treure partit de totes els ardits de l’explotació de classe per a mantenir el seu domini sobre les dones. D’una manera similar, en altres ocasions, uns homes van dominar a uns altres perquè van aconseguir imposar la idea que en virtut de l’estirp, el bressol, el «dret diví», uns homes eren superiors a uns altres. És el domini feudal. De la mateixa manera, en altres ocasions, altres homes van aconseguir sotmetre pobles sencers perquè l’origen i l’explicació del color de la seva pell els van donar una justificació suposadament «científica» per a dominar a qui tenien la desgràcia d’ésser d’altre color. És el domini colonial. És l’apartheid.

No podem passar per alt aquesta situació de les dones, perquè és la qual duu a les millors d’elles a parlar de guerra de sexes, quan es tracta d’una guerra de clans i de classes en la qual hem de barallar junts i complementar-nos. Però cal admetre que és l’actitud dels homes el que propicia l’alteració dels significats i amb això fomenta tots els excessos semàntics del feminisme, alguns dels quals no han estat inútils en el combat d’homes i dones contra l’opressió. Un combat que podem guanyar, que anem a guanyar si recuperem la complementarietat, si sabem que som necessaris i complementaris, si sabem, en definitiva, que estem condemnats a la complementarietat.

Ara com ara, hem de reconèixer que el comportament masculí, tan carregat de vanitat, irresponsabilitat, arrogància i violència de tot tipus envers la dona, és incompatible amb una acció coordinada contra l’opressió d’aquesta. I què dir d’aquestes actituds que denoten estupidesa, doncs no són més que alleujaments de mascles oprimits que, amb el tracte brutal a la seva dona, pretenen recuperar pel seu compte una humanitat que el sistema d’explotació els nega.

L’estupidesa masculina es diu sexisme o masclisme, formes de indigència intel·lectual i moral, fins i tot d’impotència física més o menys declarada, que moltes vegades fa que les dones políticament conscients considerin necessari lluitar en dos fronts.

Per a lluitar i vèncer, les dones han d’identificar-se amb les classes socials oprimides: els obrers, els camperols…

Un home, per oprimit que estigui, sempre troba a algú a qui oprimir: la seva dona. Aquesta és la terrible realitat. Quan vam parlar de l’infame sistema del apartheid el nostre pensament i la nostra emoció es dirigeixen als negres explotats i oprimits. Però ens oblidem, lamentablement, de la dona negra que suporta al seu home, aquest home que, proveït del seu passaport , es permet unes correries culpables abans de tornar amb la companya que li espera dignament, amb el seu sofriment i la seva pobresa.

Pensem també en la dona blanca d’Àfrica del Sud, aristòcrata, segurament envoltada de béns materials, però per desgràcia màquina de plaure d’aquests homes blancs lúbrics que per a oblidar les seves maleses contra els negres es lliuren a un desenfrenament desordenat i pervers de relacions sexuals bestials.

Tampoc falten exemples d’homes progressistes que viuen alegrement en adulteri, però serien capaços de matar a la seva dona per una simple sospita d’infidelitat. Entre nosaltres abunden aquesta classe d’homes que van a buscar un suposat consol en braços de prostitutes i cortesanes de tot tipus! Per no parlar dels marits irresponsables, els sous dels quals serveixen per a mantenir estimades i engrossir els seus deutes en el bar. I què dir d’aquests homes, també progressistes, que es congreguen en un ambient lasciu per a parlar de dones de les quals han abusat. Creuen que així s’amiden amb els seus semblants o que els humilien quan caminen darrere de les dones casades.

En realitat sol són uns jovents lamentables dels quals no pagaria la pena parlar si no fora perquè el seu comportament delinqüent posa en qüestió la virtut i la moral de dones de gran valor que haurien estat summament útils a la nostra revolució.

Després estan tots aquests militants més o menys revolucionaris, molt menys revolucionaris que més, que no permeten que les seves dones militin o només l’hi permeten de dia, però copegen a les seves dones perquè han sortit a reunions o manifestacions nocturnes. Ai dels desconfiats i gelosos! Quina pobresa d’esperit, quin compromís tan limitat, tan condicionat! Perquè anem a veure: una dona oberta i decidida només pot enganyar al seu marit a la nit? I quina classe de compromís és aquest, que pretén que la militància se suspengui a boca de nit i no recuperi el seu valor i les seves exigències fins que no surt el sol?

I què pensar, finalment, d’aquestes paraules sobre les dones escoltades de llavis dels militants més revolucionaris? Paraules com «materialistes, aprofitades, teatreres, mentideres, xafarderes, intrigants, geloses, etc., … Coses que poden ser veritat, però aplicades a les dones i també als homes! Què pot esperar-se de la nostra societat, si atabala metòdicament a les dones, les aparta de tot el que es considera seriós, determinant, de tot el que estigui per sobre de les relacions subalternes i mesquines?

Quan algú està condemnat, com les dones, a esperar al seu amo i marit per a donar-li per a menjar, i rebre d’ell autorització per a parlar i viure, només li queden, per a entretenir-se i crear-se una il·lusió d’utilitat o importància, les xafarderies, la tafaneria, les discussions, les batusses, les mirades de gairell i envejoses seguides de maledicències sobre la coqueteria de les altres i la seva vida privada. Els barons que estan en les mateixes condicions adopten les mateixes actituds.

També diem que les dones, ai, són negligents. Per no dir tros d’ase. Però tinguem en compte que la dona, atabalada o fins i tot turmentada per un espòs lleuger, un marit infidel i irresponsable, un nen i els seus problemes, aclaparada per l’administració de tota la família, en aquestes condicions tindrà una mirada extraviada, reflex de l’absència i la distracció de la ment. Per a ella l’oblit és un antídot de la fatiga, una atenuació dels rigors de l’existència, una protecció vital.

Però també hi ha homes negligents, i molt; uns per l’alcohol i els estupefaents, altres per diverses formes de perversitat a les quals es lliuren al llarg de la seva vida. Però ningú diu que aquests homes siguin negligents. Quanta vanitat, quantes vulgaritats!

Vulgaritats amb que es complauen per a justificar les imperfeccions del món masculí. Perquè el món masculí, en una societat d’explotació, necessita dones prostitutes. Aquestes dones, a les quals es deshonra i sacrifica després d’usar-les en l’altar de la prosperitat d’un sistema de mentides i robatoris, són bocs expiatoris.

La prostitució és la base d’una societat on l’explotació és la norma. Simbolitza el menyspreu de l’home cap a la dona. Cap a una dona que no és altra que la figura dolorosa de la mare, la germana o l’esposa d’altres homes, i per tant de cadascun de nosaltres. És, en definitiva, el menyspreu inconscient cap a nosaltres mateixos. Només hi ha prostitutes on hi ha homes que les busquen i proxenetes

Dret a la vida, dret a la llibertat de decidir si es volen tenir relacions sexuals, dret a la protecció de la salut i dret a l’accés a l’avortament segur, entre altres. Són els drets sexuals i reproductius, reconeguts i ratificats per l’Estat espanyol i els altres països des de la Conferència Internacional de Població i Desenvolupament de les Nacions Unides del Caire (1994) i la IV Conferència Mundial de la Dona de Pequín (1995). Aquests drets són exigits per organitzacions i grups socials a favor del “dret a decidir” a Catalunya, l’Estat espanyol i altres països europeus com Irlanda.

La llei a l’Estat espanyol

L’avortament era permès durant la II República espanyola però es va tornar dràsticament il·legal durant el règim franquista. L’any 1985, en un intent de calmar el sector d’extrema dreta que només uns anys abans havia governat al costat del dictador Franco, es va aprovar la Llei orgànica 9/1985, de 5 de juliol, de despenalització de l’avortament en determinats supòsits.

Així doncs, l’avortament continuarà sent penalitzat pel Codi Penal com a delicte castigat amb pena de presó o multa amb l’excepció de tres supòsits: abans de les primeres 12 setmanes d’embaràs, si la gestació és conseqüència d’una violació denunciada; abans de les 22 primeres setmanes, en cas de malformació greu del fetus; o sense límit temporal, si hi ha perill psíquic o físic per a la mare.

En paraules de Sandra Ezquerra, membre de Revolta Global, “particularment sota el supòsit de la salut psíquica de la mare, es va crear una porta del darrere per poder realitzar la majoria dels avortaments”. Només cal un informe d’un psiquiatre que certifiqui que hi ha aquest perill per a poder realitzar l’avortament legalment. Per tant, podríem afirmar que és una llei penal hipòcrita perquè no permet a les dones exercir els seus drets reproductius i sexuals i no protegeix als professionals que poden practicar avortaments.

A la dècada dels noranta es varen impulsar dues reformes de la llei però no van prosperar per falta de voluntat política. A finals de 2007, la mobilització de grups conservadors, l’empresonament de professionals, la imputació de dones i el tancament de clíniques privades, va generar una forta pressió social. El 2008 es va crear el Comitè d’Experts i la Subcomissió del Congrés sobre l’Avortament, que tenen com a objectiu estudiar alternatives a la llei actual i elaborar un informe de recomanacions.

El Comitè d’Experts ha presentat el darrer mes de març les recomanacions a la futura llei. A grans trets, proposa que la interrupció de l’embaràs sigui lliure fins a  les 14 setmanes i que aquest termini s’ampliï fins a les 22 en cas de risc per a la salut de la mare o de malformacions greus en el fetus. En aquells casos de diagnòstics tardans de malformacions, aconsellen que no s’estableixi cap límit.

Així mateix, suggereix que les dones passin per un període de reflexió de tres dies com a mínim i rebin assessorament abans de prendre cap decisió. També recomana que les noies d’entre 16 i 18 anys puguin avortar sense el consentiment dels seus pares. A més, aconsella la despenalització de l’avortament i demana la garantia de tenir accés a l’avortament a través del sistema de salut pública.

El document de la subcomissió, aprovat el passat febrer amb els vots a favor del Psoe, Erc, Iu, Icv, Bng i Na-Bai, i amb l’oposició del Pp, se situa en la mateixa línia. També proposa una llei de terminis, amb avortament lliure durant un nombre de setmanes encara per concretar. A més, recull la regulació de l’objecció de consciència, la formació de professionals, l’educació sexual i afectiva i l’accés als anticonceptius. Seguint les indicacions dels dos informes, el govern espanyol té previst aprovar una nova llei de la interrupció voluntària de l’embaràs (Ive) durant el primer semestre d’aquest any.

Segons Betlem Cañízar, membre de Ca La Dona, “l’element a debat és fins a quin termini es permet a les dones avortar perdecisió pròpia. El govern espanyol parla de 14 setmanes, a les propostes més avançades es parla de 24 setmanes. Nosaltres defensem que som les dones les que sabem quan hem d’avortar”.

Per Ezquerra, “actualment són les dones més desfavorides les que sobrepassen el límit de les 14 setmanes sense estar incloses en les indicacions de malformació fetal o risc físic, les que no han descobert el seu embaràs abans o les que, per la seva falta de recursos o suport social i familiar, no han pogut accedir-hi abans. A més, tal com ha passat amb La Llei de dependència o la Llei d’igualtat, queda per veure que un cop aprovada la llei, el govern hi destini els recursos necessaris per garantir la cobertura pública de la interrupció de l’embaràs”.

En el sentit contrari, Alícia Latorre, presidenta de la Federació Espanyola d’Associacions Provida, assegura que “la llei que volen imposar pretén establir un termini en què només que la dona vulgui pugui matar al seu fill, sense al·legar cap tipus de raó”.

Avortar a Europa

La Resolució 1607 del Consell d’Europa, del 16 d’abril de 2008, exigeix als 47 estats que l’integren “despenalitzar l’avortament si no ho han fet encara”. Concretament, incideix en garantir a les dones el dret a una informació de qualitat i respectuosa, a accedir a un avortament segur, a fomentar l’educació sexual i reproductiva a l’escola, així com a poder accedir als anticonceptius.

A Andorra, Irlanda, Malta i Polònia –i parcialment, també a l’Estat espanyol–, l’avortament continua prohibit, són tots països de tradició catòlica, membres del Consell d’Europa i incomplidors de la resolució. Segons la coordinadora de projectes de l’Associació de Planificació Familiar de Catalunya i Balears (Apfcib), Sílvia Aldabert, “de moment veiem que l’harmonització de la llei de l’avortament a la Ue és impossible perquè cada país d’Europa té una llei totalment diferent. En cas que s’harmonitzés, a nosaltres ens agradaria que fos a l’alça –24 setmanes seguint el model holandès”.

A Irlanda està prohibit avortar, només es permet en el cas que l’embaràs posi en perill la vida de la mare, però hi existeix un buit legal perquè els governs no s’atreveixen a legislar sobre el tema. L’any 1983 els irlandesos i irlandeses van aprovar una esmena constitucional en la qual “l’Estat reconeixia el dret a la vida del nen no nascut, tenint en compte el mateix dret de la mare a la vida”.

L’any 1992, el cas d’una menor violada, anomenat “Cas X”, va guanyar una sentència al Tribunal Suprem d’Irlanda per declarar que si no podia avortar se suïcidaria. Finalment la nena va poder viatjar a Anglaterra per interrompre el seu embaràs. La interpretació per part del Tribunal de l’esmena institucional de l’any 1983 va sorprendre l’opinió pública.

El mateix any, el govern va sotmetre a referèndum la licitud de rebre informació i viatjar a l’estranger per avortar –qüestions que van ser aprovades– i la legalització de l’Ive en certs casos –que va ser denegada–. Des de llavors, grups “pro-vida” han demanat als successius governs que donin al poble l’oportunitat de manifestar-se en referèndum sobre una esmena constitucional que impedeixi la interpretació feta pel tribunal l’any 1992.

Segons el Conference Report About Abortion Rights d’octubre de 2007, almenys 8.000 dones viatgen cada any a Anglaterra per interrompre el seu embaràs. La situació és difícil per a elles ja que en molts casos, d’una banda, han d’invisibilitzar la seva situació davant els seu familiars i coneguts i, de l’altra, han de fer autèntics esforços econòmics per a afrontar les despeses que suposa avortar.

Això no obstant, a l’illa celta existeixen grups organitzats pel “dret a decidir” com Catholics for Choice o Aliance for Choice, però les seves demandes estan lluny de les de les feministes de l’Estat espanyol.

A més, existeixen organismes com l’Irish Family Planning Association o el Well Women Center que promouen l’educació sexual i faciliten assessorament a les dones que necessiten avortar. A Gran Bretanya hi ha organitzacions que donen allotjament i suport moral a les dones que han de desplaçar- se des de l’anonimat per interrompre el seu embaràs.

Choice Ireland està format per un grup d’activistes que reivindica l’accés lliure, gratuït i legal a l’avortament. Kiav keating, portaveu de l’organització, opina que “el poder de les organitzacions catòliques ultraconservadores secularitza a les dones que es troben en una situació d’embaràs no volgut. Mentre l’avortament no sigui el cavall de batalla dels moviments socials els partits polítics no es mouran, de fet, els partits ‘pro-decisió’ només legalitzarien l’avortament en circumstàncies concretes”.

Però un altre Estat europeu podria denunciar la vulneració dels drets reproductius de les dones irlandeses? Aida Guillén, directora de l’Institut de Drets Humans de Catalunya (Idhc), recalca: “Els Estats tenen legitimat activa davant el Tribunal Europeu de Drets Humans, i per tant, poden denunciar violacions de les disposicions del Conveni Europeu realitzades pels 47 estats que en formen part”.

Els drets reproductius i sexuals són un dret íntim però també col·lectiu. Cal treballar- los en la seva forma política i jurídica i posar-los en l’espai públic –domèstic i internacional– i, sobretot, cal crear xarxes de solidaritat arreu del món. Per què, si ambdues som europees, el teu dret és més gran que el meu? I, per què ella ni tan sols el té?

UN 95% DELS AVORTAMENTS, EN CENTRES PRIVATS

Segons un informe del Ministeri de Salut de l’any 2008 sobre l’avortament a l’Estat espanyol, l’any 2007 hi va haver 112.133 avortaments, un 10% més que el 2006 i el doble que l’any 1998, quan se’n van enregistrar 53.487. Ara bé, un 95% dels casos es practica en centres privats, dada que s’ha mantingut pràcticament estable durant la dècada registrada. Llavors, a més demanda social, més servei públic?

Segons Sílvia Aldabert, (Apfcib): “les pràctiques d’avortaments al sistema públic són baixes per l’objecció de consciència dels professionals, la falta de mitjans i de professionals que en sàpiguen i, sobretot, per la hipocresia dels governs que ho gestionen. A més, cada Comunitat Autònoma estableix el sistema sanitari que el seu govern decideix i provoca desigualtats molt grans entre les dones del mateix estat”.

LAURA SANCHO TORNÉ

lstorne@hotmail.com

Per qui no estigui a l’aguait: vivim en una societat altament consumista i hedonista. Conseqüentment, el sexe s’ha convertit en un bé de consum més: les persones són els productes, les discoteques i portals de contactes virtuals són els supermercats. Aquells “productes” que s’apropin més als cànons de bellesa establerts, seran els més preuats, i per tant, donaran més estatus i popularitat a qui els consumeixi. Però també hi ha qui anteposa la quantitat a la “qualitat”, cap problema! El mercat ho contempla tot: per això estan les relacions sexuals d’usar i tirar, el “sitevistonomacuerdo”. Això és el que s’entén per promiscuïtat, però no crec que el factor “quantitat” sigui el més determinant o significatiu i és per això que tinc una definició alternativa: per promiscu entenc tenir relacions sexuals amb l’únic objectiu de saciar la libido, sense aprofundir a nivell sentimental o emocional amb l’altra persona. Si aquestes relacions no van més enllà del sexe, és lògic que siguin fràgils i que es trenquin i reemplacin fàcilment i ràpidament per unes altres… i heus aquí el factor “quantitat”: que no és més que un factor secundari conseqüència de l’altre.

Hi ha una altra explicació per entendre la promiscuïtat, tan estesa avui en dia: La cultura de la monogàmia fa que hi hagi relacions restrictives, possessives i regulades entre dues persones anomenades “parella” i que quan els desitjos o les pors d’una persona integrant de la parella siguin prou forts com per trencar-la, sovint esdevingui un drama emocional per un o els dos membres de la parella. Després d’això, és lògic que els damnificats no vulguin tornar a viure una mala experiència semblant, i és per això que es construeixen una cuirassa per prevenir-se de qualsevol relació que sigui “massa” afectiva o emocional. Això fa que les seves relacions íntimes es redueixin a un càracter purament sexual. La por al drama del desamor de la monogàmia farà que l’amor sigui impossible, les relacions romandran fredes i superficials, no podran ser profundes (emocionalment) i plenes, no podran fluir lliurement i obertes a tot allò que pugui passar. De la mateixa manera, és habitual que una persona “mantingui les distàncies” en una relació per por a que l’altra persona “es penji” massa d’ella, ja que per res del món voldria ferir-la emocionalment. I és cert, cada cop hi ha menys parelles estrictament monogàmiques, però encara que no ho sembli, seguim vivint en la cultura de la monogàmia. La monogàmia i la promiscuïtat són dues cares de la mateixa moneda. Es manté l’ideal de trobar “l’amor de la vida”, però cada cop és més àmpliament acceptat que els amors no són per tota la vida, i per tant, s’acaba optant per la cara més realista de la moneda: la promiscuïtat. D’aquesta manera, es planteja una falsa dicotomia entre el que es considera una relació seriosa (estable, fidel, sentimental) i el que és una relació purament sexual, sense possibilitat que hi hagi res entremig. No necessitem seguir delineant fronteres entre amants, amics i parelles sentimentals. Per què les relacions puguin fluir lliurement hauríem de deixar d’etiquetar-les, ja que les etiquetes porten uns rols implícits que limiten i condicionen les relacions, especialment l’etiqueta “parella”. Però això no sols passa amb les etiquetes de relacions, sinó que passa amb el mateix grau o encara més, amb les etiquetes identitàries: home-dona, homosexual-heterosexual; però aquí ja entraríem en la teoria Queer i m’hauria d’extendre molt més. Per ara, quedem-nos amb la idea de que si trenquem amb totes aquestes etiquetes, potser podrem donar el millor de nosaltres mateixos en cada relació, i tindrem relacions més intenses, imprevisibles, lliures i sobretot autèntiques. Però per trencar amb les etiquetes no n’hi ha prou amb deixar d’utilitzar-les. Es requereix una voluntat d’anàlisi profund per tal d’identificar totes aquelles conductes que tenim interioritzades, i que pertanyen a alguna d’aquestes etiquetes, i a partir d’aquí, valorar si realment les desitgem i les volem reproduir o tan sols les consentim i en aquest cas seria millor buscar la forma de desempallegar-nos’en.

La incorporació al món laboral és un moment per a la joventut que es converteix en un procés desolador però si ets dona, la desolació es dispara en una progressió geomètrica que s’alimentarà al llarg de la vida.

Per començar, les empreses tenen al seu abast diverses formes de contractació, com ara el contracte de formació, pensat per a la població compresa entre els 16 i els 21 anys que no tingui cap titulació per desenvolupar una feina, de la qual, segons dades de l’observatori de treball de la Generalitat de Catalunya un 76% són homes i un 24% són dones. Les dones tenen molt més la titulació requerida, no en va 3 de cada 10 nois joves no obtenen la titulació d’ESO, mentre que en les noies es redueix a 2 de cada 10 i, a més, 6 de cada 10 titulacions universitàries les aconsegueixen les dones.

Per a aquestes noies que han acabat els seus estudis, el vincle amb l’empresa serà el contracte en pràctiques. El sou serà establert en el conveni col·lectiu, amb un mínim per al primer any d’un 60% i per al segon d’un 75% del salari del personal que fa el mateix treball; doncs bé, un 57% dels contractes van ser de dones i el 43% homes.

Continuem amb la contractació en precari: eventuals per circumstàncies de la producció, i per obra i servei. Pel que fa el primer cas, és factible quan l’empresa necessita personal a causa d’una acumulació de tasques o d’un augment de comandes, per exemple; i el segon s’aplica per a realitzar una feina determinada. En aquests casos un 44% dels contractats van ser dones i el 56% van ser homes. En aquest tipus de contracte, quan té una durada de més d’un any la normativa exigeix una comunicació per escrit de la data d’acabament i 8 dies de salari en concepte d’indemnització.

I si continuem analitzant aquestes dades emeses per l’observatori de treball, ens trobem amb unes que sorprenen: pel que fa al contracte d’interinitat, un 75% són dones i un 25% homes. Amb la paradoxa que d’aquest tipus de relació laboral és l’Administració qui en fa més ús i abús.

Ara bé, l’Administració, en el moment de l’inici de la relació contractual és ben rigorosa pel que fa els requisits, com per exemple la titulació. La dona ha de fer màgia amb les hores de seixanta minuts per treure’n temps i tenir cura dels fills, i força sovint després també dels pares, mentre ha hagut de continuar amb la seva formació acadèmica. I això, té el premi d’aquest contracte, el més precari, amb una majoria de dones que no té ni tan sols dret a la indemnització dels 8 dies ni la necessitat del preavís.

Ens trobem, doncs, davant una dona culturitzada, amb experiència professional, que, “ajudada” per la tímida i encara tan insuficient normativa, com la Llei d’igualtat i la Llei de conciliació, en ben poques ocasions arribarà a ser directiva. I si hi arriben, segons dades de l’informe ICSA de 2007, les dones amb alts càrrecs són un percentatge del 17,38% molt allunyat de la pretesa igualtat, cobraran un 12,30% menys de sou que els seus companys que desenvolupin la mateixa tasca. Però encara hi ha més diferències, ja que no es té en compte el salari en espècies; és a dir, cotxe, casa, dietes, etc.

Com a peculiaritat, l’informe apunta que a França el 15,30% de càrrecs directius són dones, una xifra superada per l’Estat espanyol, on s’arriba, tal com hem dit , al 17,38% , però la diferència salarial amb els seus companys francesos és del 7,2%, una diferència de 5.1 punts menys que la de les seves companyes catalanes.

Tenim al davant, doncs, una empresa que s’enriqueix gràcies a una dona amb la formació i infrautilitzada, que treballa molt per sota de la seva capacitat, i que rep menys salari que els seus companys des de les primeres contractacions precàries fins al contracte d’alta direcció; una administració que amb els seus contractes s’estalvia la indemnització per acomiadament; una normativa laboral que permet a la dona entrar i sortir del mercat laboral per tenir cura de la seva família al mateix temps que l’empobreix; i una societat que no sent la necessitat d’invertir urgentment en llars d’infants, en centres de dia i en residències de la tercera edat, perquè algú fa aquesta feina sense rebre cap compensació econòmica.

Així doncs, no és cap casualitat que paraules com classe treballadora, activitat, precarietat, productivitat, capacitat i sostenibilitat siguin de gènere femení.

Traduït al català pel blog feminista La Paella pel Mànec.

És l’antic debat sobre si el feminisme ha de ser o no un “feminisme de classe”, que sembla haver quedat totalment aparcat des que les classes van deixar miraculosament d’existir després de la caiguda de l’URSS. En tot cas crec que un feminisme de classe, tendeix a una jerarquització i a una valoració diferent dels problemes, hauria de prioritzar  (per sobre de la condemna al sistema patriarcal dominant en gran part del Tercer Món) la condemna sistemàtica de l’ajustament estructural que els ha imposat el B>anc Mundial i el fons Monetari Internacional causant-los ‘una creixent pobresa i una reducció dels serveis públics i, com a conseqüència,  l’accentuació d’una tragèdia que, segons sembla, no ha captat gens ni mica l’atenció del moviment feminista occidental actual que sembla no interessar-li gens la dona en la seva funció reproductora.

Em refereixo al fet que es calcula que en el Tercer Món anualment moren unes 600.000 dones joves (unes 1.600 al dia) durant l’embaràs i el part, per cadascuna de les que mor aproximadament unes altres 30 pateixen infeccions, lesions i incapacitats per la mateixa causa; cosa que significa que almenys 12 milions de dones l’any pateixen durant l’embaràs i el part una sèrie de danys que tindran un profund efecte en les seves vides, i constituint sens dubte “la més gran i més oculta tragèdia dels nostres temps”, tragèdia que podria alleugerir-se introduint mètodes acceptables per a tots els països i per a totes les cultures”. Només que això requeriria d’un treball molt més fosc i menys lluït de certes campanyes sensacionalistes.

L’esmentat “Women, Culture and Politics” recull un article titulat “Women in Egypt” basat en la participació d’Angela Davis en diverses conferències i debats entorn del tema “Dones i Sexe” celebrats al Caire l’any 1985 i en el qual es van discutir els temes tan del gust occidental de la circumcisió femenina i del vel. Recolliré entre cometes, algunes de les opinions emeses per dones progressistes àrabs i africanes sobre “aquestes salvadores blanques, de classe mitja… que només defensen els seus interessos i no els de les dones pobres (defensen el dret a l’avortament però callen davant la pràctica de l’esterilització involuntària a dones del Tercer Món)… i que sempre estan a punt de caure en l’actitud racista de creure que només amb la seva ajuda aconseguiran les seves pobres germanes negres sortir de l’opressió.”

L’Associació de Dones Africanes per a la Investigació i el Desenvolupament, per exemple, assenyala: “Aquesta nova croada occidental (l’antiablacionista) es basa en els prejudicis morals i culturals de la sociologia judeo-cristiana occidental… en un intent d’impactar en el seu públic, han caigut en el sensacionalisme i s’han tornat insensibles a la dignitat d’aquestes dones que volen ’salvar’. No tenen consciència del racisme latent que aquestes campanyes evoquen en països on el prejudici etnocèntric està tan arrelat. I en la seva convicció que es tracta d’una ‘causa justa’, obliden que aquestes dones d’una raça i una cultura diferents són també éssers humans, i que la solidaritat només pot existir des del respecte mutu i des de l’autoafirmació.”

En opinió de la Doctora Elbaz, de l’Associació per a la Solidaritat de les Dones Àrabs, “la campanya occidental contra la circumcisió femenina crea la impressió que aquesta constitueix l’eix de l’opressió de la dona musulmana i de fet distreu l’atenció dels veritables problemes de la desigualtat de les dones que no han fet sinó augmentar des que Egipte va establir estrets vincles amb EEUU i Israel. Aquesta actitud ‘protectora’ de les dones occidentals, a més de mostrar una gran miopia està relacionada amb interioritzats mecanismes colonials i amb el seu sentiment de superioritat. Elles decideixen quins són els nostres problemes, com hem d’enfrontar-nos a ells, sense ni tan sols preocupar-se d’adquirir les eines per a conèixer les nostres preocupacions, sense conèixer la nostra cultura, el nostre grau de desenvolupament. Ens oposem a la seva manera de relacionar-se amb els nostres problemes.”

Per a la Dra. Zayat, respectada líder de causes progressistes, “és ofensiu que s’insisteixi a considerar el vel i la circumcisió femenina com les característiques més greus de l’opressió de la dona a l’Àfrica. És l’única cosa que es coneix de nosaltres. Se’ns defineix en termes d’una sexualitat que ens és aliena. Tot això reflecteix la divisió internacional del treball imposada al Tercer Món pels països capitalistes occidentals…Volem emancipar-nos, volem alliberar-nos, però des d’un punt de vista econòmic (és a dir, afegeix A.Davis, enfrontant-nos aïlladament a la desigualtat sexual no resoldrem els problemes associats amb l’estat de dependència econòmica de la dona ni la seva exclusió del poder polític).”

Segons la Dra. Sadawi, pionera feminista, “la mutilació genital està condicionada pels elements socioeconòmics. La seva abolició universal només serà possible en la mesura que es doni un procés d’integració de la dona al treball (només un 10%  en té), es lluiti contra l’analfabetisme (el 70% de la població femenina és analfabeta) i millori el seu estatus social. I això només ho podem fer des de dintre, des d’una lluita que reflecteixi les interconnexions complexes entre opressió econòmica, sexual i cultural a la qual no és en absolut aliè Occident.”

Sembla clar que per a aquestes dones l’opressió sexista no és una forma aïllada d’opressió que, una vegada solucionada, porta cap a l’alliberament de la dona, sinó una de les formes que l’explotació adopta, entre les quals també cal incloure el racisme, la xenofòbia, la pobresa, la malaltia, la fam i, per descomptat, el domini cultural. L’imperialisme (encara que es disfressi d’humanitarisme) i el seu acompanyant ideològic que és l’eurocentrisme, tenen un paper de gran importància i les dones occidentals no els fem cap favor donant suport a les campanyes sensacionalistes contra el vel o la mutilació genital que serveixen per a distorsionar la condició real de les dones àrabs i africanes i, fet i fet, per a acceptar o justificar la flagrant ingerència occidental econòmica, política i cultural en el Tercer Món,  creure (encara que sigui inconscientment i sense mala intenció) en la superioritat dels nostres valors i, conseqüentment, en la nostra missió civilitzadora o salvadora enfront del salvatgisme i la barbàrie.

És evident que les cites anteriors no situen en el mateix pla tàndems del tipus: imperialisme/vel-circumcisió femenina o pobresa/dret a participar en l’estimulació o en l’orgasme clitorià. Ens acusen d’oblidar que amb la nostra ètica i la nostra moralitat, amb els nostres buits eslògans d’humanitarisme, pau, civilització, democràcia, estem ocultant la “real politik” practicada per l’imperialisme occidental, que no està causant sinó frustració i misèria per les dones del Tercer Món. Es queixen que no respectem la seva cultura que, amb les seves prohibicions i les seves prescripcions, els ha servit per a relacionar-se socialment, amb la naturalesa i el conjunt del cosmos i que tot això no es pot substituir amb pressa per la ideologia occidental estrangera sense causar-ne cap  desequilibri (la introducció publicitària del model de dona occidental “alliberada” els està causant, diuen, greus trastorns). Protesten per que amaguem la responsabilitat de l’Església que controla gran part dels centres de salut de molts d’aquests països i que ha prohibit els mitjans de contracepció, contribuint a hipotecar el seu futur i fins i tot a extendre la SIDA.

Es podrà argumentar que del 85 aquí han passat moltes coses i que el que es diu en aquest article i en els dos llibres de Davis en general està ja “passat”. Opino justament el contrari. El paper central que en ells s’atribueix a la penetració del neoliberalisme occidental en l’empitjorament de la situació de la dona en aquests països, expressat en termes soci-econòmics i, per tant, de gènere, no ha fet sinó augmentar, en tant que en aquests 10 últims anys, les exigències de privatització d’allò públic i de retallada de les despeses socials per part del cap occidental (allò que hom anomena “ajustament estructural”) han derivat en una major destrucció de les estructures tradicionals econòmiques i socials i conseqüentment en un empitjorament de l’estatus de la dona, que veu desaparèixer la seva funció productora dintre de l’estructura familiar clàssica.

En tot cas, espero haver explicat la raó bàsica d’un altre article meu, anterior a aquest, en el qual no pretenia altra cosa que introduir més elements de judici per el debat sobre la condició de la dona en el Tercer Món, aprendre a valorar millor el sentit sensacionalista de certes campanyes mediàtiques i comprendre que no podem participar en elles en la manera que vol el poder, és a dir, permetent que s’utilitzin per a justificar moralment qualsevol intervenció occidental.

Des del meu punt de vista, la millor ajuda que podem donar a les dones del Tercer Món és condemnar per principis i des d’una posició obertament antiimperialista, totes les “intervencions humanitàries” internacionals que no serveixen més que als interessos de les grans potències i que, a sobre “renten la cara” a la pressió del BM i del FMI. I donar suport només a aquelles organitzacions que defensin projectes reals de reconstrucció, solidaritzar-nos més amb els moviments d’alliberament, lluitar contra aquesta reconstrucció de l’autoritat “ètica” de l’imperialisme i, per descomptat, col·laborar en la solució de les necessitats més reals i urgents d’aquestes dones com la reducció de la mortalitat i dels traumes per maternitat i altres malalties de la pobresa (la malària, per exemple), bastant més prioritàries segons el meu entendre que les campanyes antiablacionistas, encara que no tan del gust del sensacionalisme mediàtic i del gran públic occidental, actualment en plena croada anti-islàmica. Tampoc ens vindria malament, de passada, temperar una mica el nostre etnocentrisme (la creença que la nostra representació del món és la més ajustada a la realitat o la més justa) i aquest superior sentit missioner amb que als homes i dones occidentals sembla ens ha marcat la civilització judeo-cristiana.

La Mireia explica la creació d’aquesta plataforma que ha convocat per primer cop la manifestació del 28 de juny a Barcelona.

Les mobilitzacions del 28 de juny han tornat a evidenciar la solidesa del moviment antipatriarcal. Al Principat, s’ha constituït la Plataforma Revolucionària Antipatriarcal, que uneix els esforços de diferents col·lectius en la lluita per l’alliberament de les sexualitats. Hem volgut conèixer els diferents eixos discursius d’aquesta plataforma de la mà d’una de les seues membres, Mireia Foradada. No només això. També hem volgut endinsar-nos en la incidència d¡aquesta lluita a l’esquerra independentista i en com l’estructura patriarcal influeix en tots els àmbits de les nostres vides.

S´ha alçat molta expectativa amb el naixement d´aquesta plataforma.
És lògic, perquè el treball entre organitzacions nacionals i col·lectius locals (dels moviments socials) és encara molt nou. I més a l´àmbit antipatriarcal. D´altra banda també és molt nou trobar-nos en un mateix espai col·lectius que porten una lluita feminista, antisexista i d´alliberament sexual. Hem transcendit d´un espai que portava una lluita de les dones i per les dones, i hem creat una plataforma on es tenen en compte totes les formes d´opressió patriarcal.

Quins objectius polítics perseguiu?
Centrem la nostra lluita en tres eixos: la lluita anticapitalista, d´alliberament nacional i, com és evident, antipatriarcal.

Què reclamàveu en les diferents mobilitzacions que s´han organitzat el 28 de juny d´enguany?
Com a Plataforma Revolucionària Antipatriarcal hem continuat, com en d´altres diades antipatriarcals, donant un caràcter estructural de l´opressió que patim, entenent que és una lluita que va molt més enllà de simples mesures reformistes, com les que ens proposen des de les institucions i els partits polítics.
Un dels altres aspectes que hem tractat és la qüestió de la norma hetero o qualsevol altre tipus d´identitat sexual que ens encaselli i determini com a persones (la nostra psicologia, forma de relacionar-nos, les nostres pràctiques sexuals, etcètera). I per aquest motiu posàvem de manifest la patologització que la societat fa de les persones que adeqüen el seu sexe biològic amb el gènere que li correspon. En el moment que la societat no pot tenir control sobre la teva sexualitat (una identitat sexual) et tracten com un malalt i un dels diagnòstics més recurrents és la disfòria de gènere. Des de la PRA, exigim el reconeixement real de la pluralitat de sexualitats que poden existir i les seves pràctiques.
També es feia una crítica a la creació d´espais lúdics i oci gai que no pretenen res més que engabiar-nos en un fals espai de llibertat que simplement és una estratègia comercial més per fer diners, que promou guies d´oci gai o acull i subvenciona negocis empresarials com, per exemple, els ´Jocs Olímpics Gais´. Però també és important anar més enllà i superar la crítica ´clàssica´ vers l´oci gai i qüestionar el model capitalista d´oci, que ha vist una nova forma de maximitzar els beneficis econòmics per a aquest col·lectiu.

Sovint es critica el model comercial i festiu de moltes de les manifestacions del 28 de juny.
Sí, tal i com ja he comentat, el mateix sistema capitalista ha generat aquest model d´oci i davant d´aquesta situació ha creat una falsa identitat homosexual, que moltes vegades reprodueix rols i pressions socials associades a cada gènere i imposades per l´heteropatriarcat. Aquest fet ha generat que la diada esdevingui moltes vegades una marxa festiva més que un dia de lluita, com a conseqüència de l´aparent alliberament sexual que ens han fet creure tenir.

Amb quins altres moviments o col·lectius treballeu la lluita per les llibertats sexuals?
Els col·lectius locals que actualment formen la PRA som la Guerrilla Travolaka, el JAG, Justa Revolta, Adona´t, la Fàbrica Roja, Endavant, Maulets i CAJEI.
Certs partits polítics treuen profit de les suposades lleis d´igualtat que promouen. Quina opinió us mereixen aquestes actuacions institucionals?
No cal anar molt lluny per veure que són mesures totalment partidistes però en el fons no proposen un canvi per pal·liar el problema d’arrel. Un exemple d´això és el tema de l´avortament i el dret a decidir sobre el nostre cos, que continuen sent qüestions penalitzades a l´Estat espanyol.

No teniu la impressió que l´esquerra independentista ha arraconat històricament la defensa de les llibertats sexuals?
Fins ara la lluita antipatriarcal (concretament el tema de l´alliberament sexual) ha quedat inclosa en la lluita socialista. Amb el temps i el treball s´ha vist que els plantejaments marxistes no tenien en compte l´opressió que el patriarcat exercia sobre les persones i l´esquerra independentista l´ha acabat adoptant com un pilar principal dins la seva lluita.

Existeix l´homofòbia i la transfòbia en el moviment independentista?
Malgrat que la pressió social en els col·lectius independentistes ha mitigat aquests comportaments, la militància no queda, malauradament, aïllada d´aquestes actituds de la societat. És per això que des de la PRA lluitem per eradicar aquests prejudicis tant en el si dels col·lectius i organitzacions com també externament.

L´Estat, l´església i els mitjans de comunicació. Quins tòpics i quines distorsions implementen aquests agents socials sobre el moviment LGTB?
La funció d´aquests poders fàctics davant d´aquesta lluita com de la resta de les que assumeix l´esquerra independentista és la d´intentar obstaculitzar el progrés social o, en el pitjor dels casos, manipular-lo i/o criminalitzar-lo.

Amb la plataforma creada, quines línies d´actuació teniu pensades desenvolupar els propers mesos?
Estem en un fase de creixement i de moment hem assumit portar endavant les diades com el dia Contra la violència de gènere, el dia de la Dona treballadora i el dia de l´Alliberament sexual. En breu iniciarem un procés de debat per consolidar l´espai i el nostre treball.